27.2.08

Au revoir Alain Robbe-Grillet!




Au revoir Alain Robbe-Grillet!



Alain Robbe-Grillet
(Brest, 18 de agosto de 1922- Caen, 18 de febrero de 2008)

El escritor y cineasta francés fue el principal teórico y pontífice de la nouveau roman, movimiento literario que pretende representar una tranche de vie al estilo de una cámara fotográfica. Objetos reducidos a su presencia fenoménica, carentes de moral y psicología. Un reductio ad absurdum de la exigencia de realidad invocada por los diferentes realismos literarios y, en consecuencia, el “que” de la historia pierde trascendencia frente al “cómo” del relato. Sus personajes actúan como autómatas, sin motivación ni intenciones ni profundidad, al más puro estilo Anton Chigurh, y siempre en defensa de la “poesía de los puros hechos”. Hechos referidos como indicios o síntomas de una historia, y obligando al lector a su reconstrucción particular. Muy en la línea de uno de los eslóganes de Godard: "Una película ha de tener planteamiento, nudo y desenlace, pero no necesariamente en ese orden". Unas pretensiones experimentales, todo hay que decirlo- alabado sea Thot!-, de un radicalismo objetivo sin continuidad, pues los escritores han preferido los personajes que respiran y palpitan. Ya advertía Robbe-Grillet, genuino provocador, que sus libros no correspondían “a ningún tipo de público”.

Suyas son las novelas Les gommes, Le Voyeur, La Jalouise y su última novela Un roman sentimental, publicada en 2007. El principal legado teórico lo compone el ensayo Pour un Nouveau Roman (1963), una serie de artículos con valor de manifiesto.

De su producción vinculada al mundo del cine destaca, de sobremanera, su colaboración como guionista en el film L'année dernière à Marienbad de Alain Resnais. Un virtuoso y críptico experimento, de refinada factura visual, que juega con la equivocidad de la objetividad de las imágenes. A través de larguísimos travellings, evidentes en su voluntad de transferir los principios de la nouveau roman al celuloide, Resnais y Robbe-Grillet nos hablan sobre la memoria y la persuasión en un film fronterizo a la literatura en su concepción. Ello es posible gracias a la libertad ofrecida a sus colaboradores y al gusto novelístico exhibido por Resnais, manifiesto ya en su primer largometraje con la contribución de Marguerite Duras a la áurea poética de la obertura de Hiroshima, mon amour.

Al hablar de guión, no escribí un guión, escribí una película como si ya existiera. Realmente a los directores no les gusta mucho, finalmente les gusta que se les dé un guión.

A veces me preguntan si Marienbad es acerca de un hombre que quiere persuadir a una mujer para que lo siga. Yo respondo que no, que es acerca de un escritor que quiere persuadir a un director para hacer un film de vanguardia.
Alain Robbe-Grillet

2 comentarios:

Old Boy dijo...

Estimat Ramon,
Aquesta setmana hem discutit, precisament, al voltant de la figura d'Anton Chigurh, que és el personatge de ficció creat per Cormac McCarthy a la seva novel·la 'No Country for Old Men'. Precisament, discutíem arran del visionat de la versió cinematogràfica que se n'ha fet.

Segons em comentaves, percebies el personatge de Chigurh (bonament interpretat per Javier Bardem) de forma massa plana, sense matisos, mancat de dotacions que anessin més enllà del mal absolut. I ara, em trobo amb un article on lloes a Alain Robble-Grillet (el qual, per cert, desconeixia, fet que diu molt de la meva profunda ignorància) pel fet de tenir una forma d'escriure molt pròxima a la descripció d'Anton Chigurh.

Aprofito per concloure aquest text (on, per cert, si em mostro erràtic o pedant m'agradaria que m'ho retreguessis en un dels nostres propers encontres de passadís) glorificant el retrat cinematogràfic (no he llegit la novel·la) que els Coen fan d'Anton Chigurh, una autèntica pinzellada de com el mal més terrorífic i espantós és present en les nostres vides en forma d'una violència postmoderna i transgressora difícilment qualificable com a violència

Tomás dijo...

Estimat Eduard,

En cap cas estic lloant l’Alain Robbe-Grillet, únicament he fet un paral•lelisme entre una de les característiques de la nouveau roman i quelcom més coetani, a la moda. No percebo cap contradicció ,doncs, tal com he escrit, agreixo la no continuïtat d’aquesta corrent literària. Combrego amb l’opinió que la nouveau roman és un capítol més dels llibres d’història de la literatura, un capítol tancat (ho va dir el mateix Michel Butor, autor de La Modification). Trobo que l’obsessió malaltissa per la perspectiva, la geometria, el punt de vista, el culte als objectes... atempta contra la natura de la narració. En certa manera van desvirtuar la figura de Flaubert amb el seu paroxisme sobre el no res. Com escriu avui Javier Reverte la novel•la “es vida misma” i els personatges (alguns) d’aquest moviment, com l’antecedent de L’Étranger de Camus, es neguen l’exercici de la vida. Encara que a l’abandonament hem decidit no decidir, em refereixo més a una forma de representar que inclou el jo. A la nouveau roman la presència de l'autor, dintre de la novel·la, està molt diluïda. Són opinions.

El que si trobo interessant és com aquest moviment literari, i la seva notable essència cinematogràfica, pot sumar amb el cinema i concebre un nou fillol experimental com L'année dernière à Marienbad.