30.11.08

La societat dels dos terços (I)


Breu extracte del reportatge titulat "La societat dels dos terços" i publicat a ONGC (Núm. 26 i 27)



La societat dels dos terços (1/2) 



“Cada persona té els seus problemes. Jo quan era nen era tranquil, després vaig tenir la meva feina i una dona...Però un dia va canviar tot”. En Roberto ha après a emmotllar la xapa confeccionant cendrers i figures que ven als turistes a la Rambla barcelonina. La frontera entre els que viuen el carrer i els que surten de casa diàriament per anar a un lloc de treball és molt làbil. Cada cop més trencadissa. Un 13% dels catalans viuen amb menys de 379€ al mes, és a dir, molt a prop del llindar de la pobresa. L´ exigència de la nostra societat, cada cop més competitiva i profusa, hi contribueix. Elisabet Tejero, sociòloga i una de les autores del llibre “Vides al descobert”, reconeix aquest nou canvi d´orientació que ja reflecteixen els pertinents estudis estadístics. “Hi ha més joves, més dones i la classe mitja és més vulnerable degut als canvis econòmics i culturals que s´estan donant”. L´asseveració és manlleutada per l´Institut Nacional d´Estadística que situa la mitjana d´edat d´aquest col·lectiu en els 37 anys. Cal afegir que la seva esperança de vida és 23 anys inferior a la resta de la societat.

En aquest ambient són majoria els que opten per l´individualitat. Propendim a pensar que allò no ens pot passar a nosaltres. Hi ha una creença excessiva en les nostres infinites possibilitats personals en cohabitació amb un parc sentiment social i col·lectiu. La majoria pertanyem preponderantment al segon terç en la societat dels tres terços. L´expressió de la societat dels tres terços respon al criteri, cada cop més evident, que de la prosperitat econòmica se n´aprofiten només dos terços de la població, mentre que el terç residual en queda exclòs. El primer terç està constituït, succintament, per les persones que formen afaiçonadament part de la classe dirigent del país. En el segon terç podem inserir els professionals de les classes mitjanes que gaudeixen del “luxe” d´un contracte de treball. Són dos terços que participen en el banquet de la societat de consum. El terç restant són aquells que han perdut el tren.


Van arribar tard i el seu vagó ha quedat desenganxat del progrés. No solament no són capaços de reprendre el viatge, sinó que es troben isolats pels altres dos terços que ja no compten amb ells. No voten, no es manifesten, no poden fer vaga perquè no treballen...no existeixen. També són els que menys demanen flagel·lats per l´autoinculpació. “La culpa és meva”, exemplifica el Roberto. Irònicament es parla de la societat dels dos terços. Es calcula que a la ciutat de Barcelona hi ha unes 1500 persones sense llar, 8000 a Catalunya i un total de 30.000 a l´Estat espanyol. De fet, al territori espanyol tan sols hi ha 10.000 places d´allotjament, el que dóna un total de 20.000 persones que es veuen obligades a dormir a l´intempèrie o a qualssevol caixer. Es tracta d´una cobertura de les necessitats bàsiques i només uns pocs albergs ofereixen serveis com tallers ocupacionals i atenció psicològica, cosa que demostra una manca d´interès per la reintegració d´aquestes persones a la societat. El sense llar tot just són la part més visible (i alhora ignorada) de les bosses de pobresa enmig d´economies en suposat ple auge com la catalana. Malauradament en la nostra societat la pobresa, l´exclusió social i els sense llar són matèries suscitades més amb un esperit de resignació que com unes situacions d´injustícia social que cal rebutjar i denunciar.

Quin grau d´efectivitat té l´ actual sistema de benestar social? Quines alternatives es poden dur a terme per impulsar un repartiment més just de la riquesa i una reducció de les desigualtats? A què s´atribueix el grau de desmobilització ciutadana? Quin paper ocupa veritablement l´extensió de l´Estat del benestar en l´agenda política?


----



“Civilisation has increased man's producing power an hundred-fold, and through mismanagement the men of Civilisation live worse than the beasts, and have less to eat and wear and protect them from the elements than the savage Innuit in a frigid climate who lives to-day as he lived in the stone age ten thousand years ago”.


The People of the Abyss (1903). Jack London

7 comentarios:

Patricil dijo...

El primer retrat és genial.

Veurem què fas amb la capçalera!

natalia zaratiegui dijo...

Merci!

Saludos!

sylvia dijo...

Sí, sembla com si de certes coses no en volguem saber res, ni pensar-les, tan sols...
.
.
.
.
.

M'encanta la cançó que has posat...no la coneixia...i ja porto escoltant-la unes quantes vegades (!)

n. dijo...

Gracias por pasarte por mi rinconcito (:

un beso!

MBI dijo...

Estupenda entrada, algo del texto se me escapa... gracias por tanto.

gran duc dijo...

No esta mal como punto de partida. ¿Realmente crees que hay un extenso tercio de la población que pertenece a la clase dirigente?, son muchos menos, creeme. La mayoría de la riqueza mundial pertenece a unos pocos. La pobreza y la exclusión social son un circulo vicioso, pero la mayoría cerramos los ojos. Preferimos no ver, preferimos olvidar.
Menudo giro has realizado en tu blog!!!!!.

gran duc dijo...

No esta mal como punto de partida. ¿Realmente crees que hay un extenso tercio de la población que pertenece a la clase dirigente?, son muchos menos, creeme. La mayoría de la riqueza mundial pertenece a unos pocos. La pobreza y la exclusión social son un circulo vicioso, pero la mayoría cerramos los ojos. Preferimos no ver, preferimos olvidar.
Menudo giro has realizado en tu blog!!!!!.