6.2.09

La sida dels mitjans de comunicació


Extracte de l'article titulat "La sida dels mitjans de comunicació" i publicat a ONGC (Núm. 35)



La sida dels mitjans de comunicació




Quant al context periodístic històric, podem observar, com a marc de referència, que les peces periodístiques dedicades al VIH i la sida han descendit en els últims anys, i que alhora han augmentat els testimonis excessivament melodramàtics. El degoteig de notícies està marcat més per voluntats externes (informes puntuals) que per espirals periodístiques de pressió i sensibilització. Tanmateix, l’hegemonia de notícies del Tercer Món en clau de calamitats d’aparença divina, barrejades inconscientment amb altres relacionades amb els processos migratoris, pot comportar una estigmatització territorial i afectar la percepció de la imatge dels immigrants. Quan es posa l’èmfasi constantment en el Sud, sense afegir un raonament de fons que accentuï la capacitat el col·lectiu per escriure el destí dels seus membres, és freqüent que el lector arribi a pensar que es tracta d’una problemàtica dels països en vies de desenvolupament, quan la sida no respecta les classes socials ni les ètnies.

Una de les dades més punyents al voltant de la sida són els 24,7 milions d’afectats de l’Àfrica subsahariana que representen prop d’un 67% del total, és a dir, més que la suma dels afectats de totes les altres regions mundials, segons l’informe d’ONUSIDA (2006). El 72% del total de defuncions (2,1 milions respecte dels 2,9 milions del total el 2006, segons ONUSIDA) es compten a la regió més pobra del planeta. Sovint es relativitza aquest fet perquè es posa l’èmfasi en el creixement de les noves infeccions pel VIH a continents com Amèrica Llatina o l’Àsia Central, per sota del mateix nivell de creixement a l’Àfrica subsahariana (2,8 milions respecte 4,3 del total –un 65%) i s’evidencia un rerefons de resignació. I és que la pèrdua de rellevància de la magnitud de dades de l’Àfrica subsahariana és també el millor exemple de l’asèpsia d’un periodisme socialment operatiu.

En l’exercici de la pràctica periodística aquesta resignació comporta obviar qualsevol intent d’explicació de les desigualtats que s’amaguen al darrere, les diferències entre el Nord i el Sud i la manca d’accessibilitat als recursos sanitaris dels països en vies de desenvolupament. És recurrent trobar al voltant de la sida, fenomen epidèmic convertit en un producte esporàdic més dintre de l’aparador mediàtic, tot un feix de xifres de denúncia, mal seleccionades, poc incisives i autocomplaents que exposa un redactor quan mecanografia l´últim informe que veu la llum. Tot plegat sense l’essència periodística d’una contextualització acurada i dibuixant el virus, com una piràmide o un pou de petroli que la naturalesa i l’atzar han ubicat en el mapa, sense influència de l’ésser humà i, per tant, eliminant qualsevol inici de sensibilització i protesta. En síntesi, adient per fer-ne una lectura i tenir una visió de la realitat conformista i narcotitzant. El periodisme ha fet fallida a l’hora de crear una inèrcia d’activació enmig les seves sinèrgies de dispersió. A què es deu aquesta concentració fatídica a l’Àfrica tropical? Quanta gent rep tractament antiretroviral? A quin preu en relació amb el coeficient de Gini del país? Qui subministra els medicaments i sota quines condicions?

El principal punt en comú dels textos periodístics és la invisibilitat dels actors que intervenen i que ometen d’arrel els mecanismes que la causen i l’enorme voluntat inherent a la cobdícia humana responsable de milions de morts anuals. Que no tenen un paper clau les farmacèutiques en l’abaratiment dels fàrmacs i la millora de la qualitat de vida? És inconcebible que el periodisme no participi de la seva funció de responsabilitat social i no posi nom i cognoms als que executen relacions de dominació: un grup amb poder imposa els seus interessos i nega l’accés, recursos i serveis, fet que genera un focus de desigualtat que juga amb la vida. En aquesta espiral de perversió moral, la paraula “farmacèutiques” molt sovint ni apareix quan s’escriu sobre la sida malgrat que han convertit la malaltia i el seu tractament en un negoci molt lucratiu.

Cal recordar que el 14 de novembre del 2001 diversos països van signar la Declaració de Doha on es comprometien a anteposar la salut de les persones als beneficis econòmics i les normes de propietat intel·lectual, en concret, es comprometien a permetre la fabricació de genèrics en època de crisi de salut nacional. El temps ha passat i encara avui a les persones més pobres se’ls nega l’accés a medicaments més econòmics que puguin augmentar l’esperança i qualitat de vida. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el 74% de les medicines per combatre la sida estan controlades per monopolis i el 77% dels africans no tenen accés a cap tipus de tractament. Altrament, les farmacèutiques reserven les versions millorades dels medicaments pels països acabalats, mentre que a l’Àfrica es comercialitzen medicaments menys adaptats i les darreres novetats en fàrmacs arriben amb un retard desmesurat. A més a més, no produeixen versions dels medicaments adaptades als nens, tal com explica Metges sense Fronteres en diversos informes. Unes disposicions exclusivament dirigides a produir el major guany possible.

El rerefons és que els països més rics assetgen els països en vies de desenvolupament perquè acceptin clàusules rigoroses sobre la propietat intel·lectual que permetin a les empreses farmacèutiques preservar els monopolis i el marge de beneficis. Així, la fabricació de medicaments genèrics per empreses nacionals i l’establiment d’uns preus més raonables són polítiques atacades per les multinacionals que s’escuden en lleis de propietat intel·lectual. Un exemple en són les demandes de Novartis i Pfizer contra dels països en desenvolupament, com l’Índia, per la fabricació de genèrics, alguns dels quals arriben al 90% de descompte respecte al preu de les empreses privades occidentals. A més, molts d’aquests països incompleixen els acords firmats pels quals es comprometien a cedir un percentatge determinat, inferior a l‘1%, del seu PIB. La realitat ens diu que la sida és una síndrome crònica relativament manejable en els països més rics, mentre que a les zones més pobres els medicaments estan fora de l’abast de la gran majoria d’afectats condemnats a morir. El dret a la vida depèn de la capacitat per pagar que es tingui en un món on els interessos econòmics i comercials estan per sobre dels drets humans i la salut pública universal. De manera paral·lela les polítiques estatals, en lloc de solidaritzar-s’hi, exerceixen d’advocats defensant els beneficis de les seves empreses privades.

La paradoxa és que molts dels antiretrovirals van ser desenvolupats amb diners dels contribuents (a EUA, per exemple), mentre que el benefici gros és per al sector privat, les empreses farmacèutiques, que aporten a més una contribució molt minsa a la investigació. I són aquestes empreses, especuladores de la vida, les que després paguen menys impostos que qualsevol altre sector industrial. El lema de la indústria privada és que “sense patents no hi ha medicaments”. Amb una argumentació tan lògica com mal enfocada ens diuen que una patent permet recuperar la inversió i que l’empresa continuï interessada a desenvolupar nous fàrmacs. És a dir, els preus prohibitius que enfonsen famílies senceres són necessaris per desenvolupar medicaments nous i millors i, per això, també és necessari que una patent tingui una vida legal i d’explotació força llarga (20 anys). La contra d’aquest pensament cínic és la impossibilitat, amb aquestes regles del joc, que els medicaments arribin a la població més vulnerable i necessitada. I no tan sols això, el 90% dels diners que es dediquen a la investigació farmacèutica estan destinats a malalties que pateixen un 10% de la població mundial, mentre les malalties oblidades afecten més de 750 milions de persones, la gran majoria pobres. Per aquests motius es fa indispensable la conversió dels fàrmacs en béns públics, per als quals el consum d’un individu no necessiti que s’exclogui del consum a altres. Una de les vies més factibles per garantir el dret a la salut és la potenciació estatal de les partides d’I+D (Investigació i Desenvolupament), sumant esforços amb altres governs nacionals en projectes no vinculats a la cerca de beneficis, sinó de salut universal en la línia ètica de la taxa Tobin.

La visibilitat de les desigualats en funció del territori posa de manifest que la sida ha accentuat les desigualtats entre el Nord i Sud. Malgrat que l’anàlisi dels patiments derivats de la sida impossibilita parlar d’una sola desigualtat estructural, ja que suposa tot un seguit de trames de desigualtat, el factor clau n’és la pobresa. La misèria fa que les poblacions siguin més vulnerables a la sida i després és la mateixa epidèmia la que accentua aquesta pobresa i tanca un cercle viciós. A vegades obliga les famílies a vendre’s les possessions per pagar el tractament sanitari o bé força els nens a abandonar l’escola per contribuir econòmicament al nucli familiar. Per una altra banda, la pobresa comporta desnutrició i això augmenta el risc d’exposició de malalties que es poden convertir en cròniques, al temps que redueix la capacitat de l’organisme per lluitar contra el VIH. Així mateix, el fet que els països en vies de desenvolupament estiguin endeutats fa que molts destinin més diners a pagar el deute que no pas a invertir en els serveis sanitaris. Molt sovint els diners destinats anualment a l’amortització del deute són tres o quatre vegades més elevats que els que van a parar a l’assistència mèdica.



2 comentarios:

gran duc dijo...

Nueva sorpresa. Ultimamente nos estás acostumbrando a no saber que podemos encontrar en tu blog. Que cambio de temática más radical !. Hablar del SIDA, como antes hablaste de la sociedad de los marginados económicos (del cuarto mundo), de los problemas político-económicos del petróleo, siempre puede ser arriesgado e, incluso, poco amable. Aún me acuerdo cuando a esta enfermedad la llamaron "La epidemia del Siglo XX" y vieron en ella un castigo divino que azotaba a aquellos que se desviaban del "camino recto", pronto se olvidó el que fuera un castigo cuando empezó a propagarse entre todas las clases sociales y entre todo tipo de individuos (con lo que la teoría del castigo divino desapareció).
Efectivamente, parece que ahora ya no exista, como si no hablar de ello hiciera que desapareciera, pero no es así y de ahí lo arriesgado de que comentes el tema. La sociedad quiere tener una amnesia selectiva. Como los nuevos farmacos han prolongado la esperanza de vida, el drama más directo se traslada, de nuevo al continente fantasma : África. Si no afecta a los países africanos ribereños del Mediterráneo, que más da. Pero, tal como nos vuelves a recordar, el SIDA es un drama constante en muchos países de la llamada "África Negra", y en algunas naciones (Botswana, Swuazilandia, ....), el grado de expansión de la enfermedad es interminable, llegando a amenazar, en un futuro, la existencia de dichos países a largo plazo por la falta de reemplazo generacional. Parece no importarle a nadie, ni siquiera a sus propios gobiernos.
Pones el dedo en la llaga, llegamos a la poderosa industria farmacéutica. No sólo (como bien sabes y dices) reciben cuantiosas ayudas económicas para financiar investigaciones (que demasiado frecuentemente no conducen a nada), sino que también se aprovechan para recibir prestaciones económicas indirectas (como exenciones fiscales, acceder a un conjunto de personal becario sin practicamente ningún coste, etc.). Hablamos de millones y millones de beneficios, y, obviamente, no les interesa un uso filantrópico de sus investigaciones.
Vuelvo a decir, arriesgado el tema"

DANIEL VILOSA dijo...

La SIDA és un d'aquells temes considerats "progres" que els mitjans de comunicació haurien de tenir sempre present i parlant de tant en tant...

El problema és que la memòria selectiva de la que parleu és una de les principals característiques dels mitjans de comunicació, no només "progres", sino de tots en general, fet pel qual estem davant d'un peix que es mossega la cua...

Com la SIDA hi ha altres malalties, com la malària i el còlera, que es troben en una situació semblant... I les guerres, la violació dels drets humans...

Què podríem fer, jo el primer, per redreçar aquesta malaltia dels mitjans?

Una abraçada!