26.9.11

El boom de les websèries


 Reportatge publicat al diari ARA (26-09-11).



FENOMEN A LA XARXA


El boom de les websèries



Molts joves talents troben a la xarxa un trampolí a la televisió 
o un espai de llibertat sense clixés 


40 euros. Aquest va ser el preu del primer capítol de Malviviendo. A dia d'avui més de 16 milions d'espectadors han passat per la seva web i ja coneixen a El Negro, El Kaki, El Zurdo i El Postilla. Les websèries -sèries creades per ser emeses a la xarxa- no entenen de contraprogramació, ni de blocs publicitaris, ni d'horaris, ni de padrins. No acostumen a durar més de 10 minuts, malgrat hi ha agosarades excepcions. Si fa dècades els curtmetratges eren el laboratori on nous talents es donaven a conèixer i s'educaven, ara les websèries són una plataforma equivalent. L'aparició de Youtube, la caiguda dels preus de les càmeres i la crisi de la indústria audiovisual ha fet esclatar un fenomen que ja ha estat segrestat amb oportunisme per algunes televisions, un camí que va obrir Qué vida más triste al 2008 a La Sexta. N'hi ha que s'emmirallen a la televisió al final del túnel, d'altres s'hi troben més còmodes a la xarxa i no volen saber res de trampolins, d'altres apunten més alt. “Fer pel·lícules és allò amb el que hem fantasiejat tots, i tot el que fem, dia rere dia, és per arribar-hi”, admet David Sáinz, director i guionista de Malviviendo, la sèrie online més popular, creada al 2008 per una colla d'amics a l'atur de Sevilla.

“No està molt lluny el dia en que les cadenes de televisió hauran de competir per guanyar-se l'audiència en condicions similars al que succeeix a la xarxa. La irrupció de la televisió connectada convertirà la graella de programació en una cosa del passat: cada vegada hi ha més consumidors que es configuren i personalitzen la seva programació audiovisual. La frontera entre sèrie i websèrie començarà a difuminar-se”, avisa l'Albert Garcia Pujadas, director del WebSeries Festival. A la primera edició s'hi van presentar 220 episodis pilots de websèries. “Sortosament la gent no està disposada a esperar pacientment a quarts de deu de la nit a que comenci la seva sèrie. Ni tampoc vol veure la programació massiva, políticament correcte i els clixés del mainstream que li serveixen, sí o sí, els canals convencionals. Vols escollir el què, el quan i el com. I si a més li permeten interactuar amb el contingut i establir una relació molt propera... és un vincle molt difícil d'aconseguir per la televisió de sempre”, resumeix Garcia, soci de Nikodemo, empresa creadora de Cálico Electrónico (2004-2010), websèrie pionera que va arreplegar 5 milions de visites mensuals. Ara, dins l’univers transmèdia i quan la convergència de mitjans fa possible un flux de continguts a través de múltiples canals, “les websèries representen una opció real a l’hora d'estendre una història a altres formats, però amb sentit per si soles i sense necessitat d'experimentar el conjunt per comprendre-les. Per tant, les websèries són i seran fonamentals dins d'aquesta constel·lació de dispositius, llenguatges i canals. Una peça essencial en la creació d’aquests univers d'experiències més o menys interactives amb l'usuari”.

“Els nanos no estan per ximpleries. No els hi expliquis que la seva sèrie la fan els dimarts a la nit perquè el dimarts a la nit potser el que volen és anar a fer un tomb”, sosté Jair Domínguez, creador de Cubicles, la primera websèrie en català i, segons diu, “no corrompuda per la televisió”. “Volíem fer la primera websèrie d’humor en català, volíem obrir una porta, encara que fos petita, per esperonar a altres realitzadors, actors o guionistes a fer el mateix. Demostrar que sense pressupost poden fer-se coses”, comenta Domínguez,  guionista de ràdio i televisió que ha publicat un llibre de títol provocador: Jesucrist era marica. El gènere rei és l'humor, el més econòmic, però tampoc falten apostes com la gironina Crònicas Drakonianas, websèrie fantàstica i medieval inspirada en l'univers de Tolkien, Conan o Lady Falcó, “un símptoma que es va madurant”. “Les coreografies de combat són el nostre fort i tot i que no podem muntar grans infraestructures sabem aprofitar el que tenim. Per què crear una nevada artificial quan podem rodar en plena tempesta?”, opina la Mireia Blasco, corealitzadora amb Cesc Martinell, que afegeix: “Som prou conscients de no incloure als guions escenes impossibles pels nostres mitjans com batalles multitudinàries o personatges en 3D, però a la vegada ens hem encarregat que la història sigui atractiva sense necessitat de grans escenes”.

Menys mans i menys despatxos
A banda de la llibertat d'horari i “la llibertat de dir i mostrar sense que ningú ho censuri”, la xarxa democratitza l'exhibició i trenca el bloqueig. “Abans el que volia dedicar-se a això depenia que el seu treball passes per moltes mans i molts despatxos fins arribar a l'espectador. Avui en dia tenim la sort de recolzar-nos en una xarxa amb la que arribem al públic de manera directa. Les websèries són una forma més de mostrar-se, no són substitutes del curtmetratge, sinó una altra alternativa, un trampolí”, assevera Sáinz. L'èxit de Malviviendo va provocar diversos flirteigs amb cadenes i productores, i el salt a la televisió semblava inevitable, però “les ofertes que van arribar mai van ser suficientment importants com per abandonar internet i censurar tota la filosofia i l'univers de Malviviendo. Seguim intentant fer una websèrie que sigui rentable des de la xarxa”. “La nostra websèrie té molta acceptació fora d'Espanya, sobretot a Llatinoamèrica, i és d'allà d’on ens han arribat les ofertes de cadenes de televisió. I aquí a Espanya? Ens dóna la sensació que el pastís ja està repartit i encara que facis bons productes, sinó te'n ha tocat una part...”, lamenta Martinell, corealitzador de Crónicas Drakonianas. “A la xarxa sense una idea no vas enlloc, però sense padrins no aniràs gaire lluny. A les televisions les idees no importen un cul”, es queixa Domínguez. Tanmateix, Internet per se és una finestra més, però no és garantia de res. “L'error és pensar que és infal·lible, ja que Internet també està ple de frustracions i de projectes que no arriben enlloc, això és una possibilitat que s'ha d'acceptar des del principi, i no perquè sigui online la patacada serà menys dolorosa. És a dir, entrar al món de les websèries pensant que és bufar i fer ampolles pel fet de ser internet pot ser molt perillós”, matisen Xavier Daura i Esteban Navarro, responsables de Venga Monjas, “el nostre laboratori”, on s'hi poden trobar websèries com Doctor Beirut o Coneix la teva ciutat, entre d'altres.

Les motivacions a l'hora de llançar-se a la piscina són diverses. “Per alguns les websèries serveixen per poder donar el salt a la professionalització, per altres és pura diversió o una forma més interessant de mantenir-se ocupat mentre busquen feina. Per alguns, un grup cada cop més nombrós, són ganes de provar coses noves”, sintetitza Garcia. “Nosaltres no perseguíem la idea d'una websèrie, ni molt menys. Cadascú estava amb la seva carrera i Venga Monjas va començar com una forma de matar l'estona, una conya marinera amb la que sortir-nos de la rutina. Però, com moltes vegades passa, el que fas per matar l'estona mentre intentes arribar al teu objectiu acaba convertint-se en la teva autèntica professió. Com al film de Woody Allen [Small Time Crooks] en el que munten una pastisseria com a tapadora per cometre el robatori d'una joieria, i finalment descobreixen que els pastissos donen molta més fama i riquesa”, recorden la parella de Venga Monjas, Daura i Navarro. Aquests dos amics, especialitzats en sketchs surrealistes, avui en dia treballen com a guionistes a la televisió. Aquest passat estiu ho han fet amb el Terrat en la realització de la sèrie de televisió Galactic Gym, emesa per TNT. “Que un director novell entri al món del cinema és impossible i el circuit de curtmetratges, que abans era una opció barata i atractiva, ja no té sortida. L'opció més assenyada és tenir una idea, agafar una càmera i endavant. La xarxa és imprevisible”, apunta Domínguez.

L’escull del finançament: “Buscar la diversió i no esperar res”.
“Fins fa poc temps s’hi guanyaven molts diners, especialment els que pertanyien a l’establishment”, recorda Garcia, però, ara “el sector audiovisual està fent la seva reconversió industrial”. “Si muntes una websèrie amb la idea de treure beneficis immediats et pots acabar suïcidant als quatre dies. És millor no capficar-se amb el tema del finançament per començar perquè pot ser precisament aquesta preocupació el que acabi matant el projecte. La millor actitud és la de buscar la diversió per sobre de tot i no esperar res”, compendien Daura i Navarro. Per ells Venga Monjas és un “projecte personal i desinteressat” que “mai hauríem de deixar encara que arribéssim a cobrar quantitats milionàries per guió”. “És l'escull insalvable. La bona gent de Moritz ens van donar cervesa. Aquest és el nostre benefici. Ningú n'ha tret ni un duro, només n'hem perdut”, comenta Domínguez. La conseqüència és que, malgrat apareixen moltes websèries, poques superen la primera temporada o bé es queden aturades després d'un grapat de capítols. La gran majoria de productes són amateurs i intermitents. I encara que estan més basats en la comunitat i en els visionats acumulats, també necessiten d'una audiència a concentrar a fi de monetitzar esforços. “Malgrat Malviviendo mai ha donat diners suficients per viure d'ella, si és cert que ens ha donat nom i treball alternatiu remunerat a videoclips o anuncis”, reconeix Sáinz. Amb tot, admet que “fer alguna cosa sense rebre res a canvi és bastant dur. La falta de mitjans t'obliga a buscar-te la vida, però no és allò ideal. És pràcticament impossible viure de l'audiovisual a la xarxa”. Una situació que inclou demanar a tècnics o actors treballar de franc en un treball comunitari altruista. El joc de la publicitat també és molt diferent respecte al món hertzià. “El punt fort dels continguts broadcast és concentrar audiència, interrompre-la amb publicitat i explotar-la – explica Garcia-. Quan la gent fa zàping o està connectada amb l’ordinador, el tablet o el mòbil, aquest model broadcast, trontolla. Les websèries no funcionen igual perquè el seu origen i la seva essència són diferents”.

“Produir websèries és difícil, però convertir-les en negoci encara ho és més. El finançament de websèries és inexistent i no apareixerà fins que es demostri que pot ser un bon negoci. És un peix que es mossega la cua. Els models de negoci han d'evolucionar, però de moment ningú ha trobat la solució màgica”, recorda Garcia. Ell va viure de prop l'enfonsament de Cálico Electrónico amb mig peu a la televisió: “Abans les teles podien coproduir una sèrie, ara és molt més difícil. Els hi has de portar la sèrie acabada. Nosaltres [a Nikodemo] ens vam quedar sense recursos a mitjà travessia i la manca de finançament va fer la resta”. Una possible solució és el crowfunding. “El gran avantatge és que et permet ajudar des d'un mínim totalment assequible a qualsevol butxaca”, comenta Blasco. La seva websèrie, de cara a la segona temporada, va arreplegar 3500€ dels seus seguidors per filmar un capítol pilot de 40 minuts. La recompensa pels donants eren cursos gratuïts de lluita escènica o dir alguna frase en algun capítol. “Encara que tinguem molta col·laboració altruista necessitem donar de menjar i traslladar a tot el personal. Tot i que n'érem conscients, monetàriament parlant només hem obtingut despeses, però això no és un impediment per seguir endavant”, diu Martinell engrescat. “Tot i que el camí no es fàcil, si ho és trobar la manera de fer realitat un somni si un té clares les seves idees. Nosaltres ho estem fent i ens hem trobat amb missatges de seguidors que ens animaven a seguir perquè els hi semblava veure part dels seus somnis reflectits en el nostre. Res no és impossible del tot, però cal lluitar cada dia”, afegeix Blasco, la seva companya en la realització i la interpretació a Crónicas Drakonianas. A la primera temporada la seva websèrie proposava al final de cada capítol dos possibles camins, i eren els seguidors qui decidien per on continuava la història. També Malviviendo bescanvia samarretes exclusives, DVD's amb extres o una xamosia digital personalitzada als seus seguidors a canvi de donacions des d'un mínim de 5€. “Els pocs recursos econòmics fan que es puguin produir webseries amb costos quasi bé simbòlics, però això és un miratge. Es poden produir perquè la industria està ociosa, o sigui, a l’atur, o manquen oportunitats per als joves talents. Cal trencar l’esquema. És necessari fer productes de qualitat, atractius per als usuaris, només llavors hi ha possibilitats que arribin els diners...”, conclou Garcia. 

A l’entrada del diccionari de les websèries figura que el públic d'aquest producte és jove, malgrat realitzadors com Sáinz opinen “que hi ha de tot com al sofà davant del televisor”. “Encara queda molt camí per descobrir, i, com ha passat amb els videojocs, el públic pot acabar obrint-se a límits que avui en dia ens semblaria increïbles”.  La duració? No més de 10 minuts per norma, un marge que s’anirà ampliant. “És veritat que els vídeos sempre va millor que siguin curts que no pas llargs, hi ha menys paciència. Però també és veritat que, si la peça està ben feta, tant se val el que duri. L'exemple més clar és que la websèrie amb més èxit d'Espanya és Malviviendo, amb capítols de quasi mitja hora. O que dels nostres vídeos, el que ha tingut més èxit entre tots sigui Llamadme Claudia, de 28 minuts”, diuen Daura i Navarro. Un altre dels tòpics (o no) és que expliquen històries que mai veuríem a la televisió. “L'autenticitat de les websèries és molt difícil trobar-la a la televisió”, afirma Garcia. Amb tot, també hi ha calcomania. “Fer una sèrie per internet imitant el model televisiu és tristíssim, és com tenir una novia ximple i lletja només per dir que tens parella. I la idea d'explicar històries que mai veuríem a la televisió també és una bestiesa. Tant les sèries online com les sèries de televisió haurien de ser productes sorgits de la inquietud de voler explicar una història, no com a imitació ni resposta a alguna cosa superior”, defensen els creadors de Venga Monjas. I Domínguez brama: “Hi ha una manca d'imaginació alarmant. Ara que tothom té una càmera i que els iPhone graven a 5 megapíxels, què frena als nanos a fer grans coses? Sembla que els futurs directors estan més ocupats gravant gilipollades i penjant-les que creant”. 


No hay comentarios: