16.11.11

El futur de la premsa

Reportatge escrit a l'agost del 2011 pel diari ARA.

EL FUTUR DE LA PREMSA


A ningú no li agrada morir…

La premsa digital nadiu, una aposta de futur i present 



Tallar arbres, processar la fusta, transportar el paper a una rotativa en un gran magatzem, imprimir milers d’exemplars i repartir-los a nombrosos i allunyats punts de venda. O escriure i fer clic. És una síntesi reduccionista, ben cert, però amb un pòsit d’axioma que esgarrifa a molts capitosts de la premsa tradicional que, malgrat la irrefutabilitat del futur digital, encara no veuen una finestra de negoci oberta de bat a bat, més aviat un precipici on perdre tots els privilegis i tomballar a la despietada jungla on Google és el rei. “A ningú no li agradar morir... La premsa no té més futur ja que Internet”, sentencia Vicent Partal, director de Wilaweb. És per això que molts emprenedors, des d’antics periodistes amb una dilatada trajectòria a imberbes sortits de la facultat que s’hi troben les portes d’entrada als mitjans segellades i les de sortida obertes pel temporal econòmic, s’han arriscat a crear diaris digitals nadius, exclusivament disponibles al web. “Saben que el paper passarà a ser un article de luxe molt ràpidament, però els fa pànic donar el pas perquè les estructures que el paper permet no poden existir a Internet –afegeix Partal–. Els diaris seran molt més xicotets. Redaccions de, per exemple, més de cinquanta persones seran impossibles de sostenir”. “Les diferències són enormes, tant en filosofia, recursos, estructura com models de negoci”, diu Juan Varela, periodista i consultor de mitjans. 

La paradoxa és que “vivim a la millor època possible pel periodisme i la pitjor imaginable per a la indústria periodística”. “Els periodistes joves tenen una gran sort perquè poden generar projectes propis amb una facilitat que esborrona”, anima el director de Vilaweb. “Hi ha bons periodistes i més lectors que mai. El que falla són les empreses que fan d’intermediàries”, apunta Salvador Cot, director de Nació Digital. Aquest mes de juliol han doblat respecte l’any passat: 237.000 usuaris únics. “El model d’empresa periodística ha canviat. Quan més triguin a donar-se compte els grans mitjans, pitjor per ells”, assegura Nacho Cardero, director d’El Confidencial, diari electrònic que bufa 10 espelmes aquest any amb “4,5 milions d’usuaris únics al mes”.

El temps canvien: Verba volant...

Les paraules romanen, però també volen, com els temps. “El mecanisme de prova i error és obligat en un moment on tot canvia a una velocitat a la que és impossible adaptar-se”, opina Varela. Al 2009 The Seattle Post-Intelligencer va aturar les seves màquines després de 146 anys de vida als carrers. El seu planter d’uns 170 periodistes s’ha reduït a un grupuscle d’uns 20 que d’ençà capitanegen la versió digital. Més a tocar, el Xornal de Galicia, diari nascut a internet al 1998, ha durat dos anys i mig als quioscos. Ara tornen a bolcar esforços a la xarxa. “La crisis específica dels mitjans, la crisis econòmica global i la falta de suport institucional”, van ser el factors apuntats pel Xornal al seu comiat. Gairebé tota la premsa depèn dels ajuts institucionals i la compra en bloc d’exemplars, una pràctica molt tocada amb les retallades. Mentrestant, les edicions dels 25 diaris digitals més importants dels Estats Units han experimentat un increment del 20% en subscripcions des del passat maig. Aquí alguns diaris nacionals han vist com el nombre de visitants diaris a les seves versions digitals ja supera amb escreix el nombre de lectors de la seva edició en paper, com és el cas d’El Mundo. El paper ha perdut gairebé 400.000 lectors la darrera dècada. Encara així, “els grans diaris no saben que fer amb les seves edicions digitals. I a les comarques la desorientació és més greu”, assereix Cot.

Per a acabar-ho d’adobar, el descens asfixiant de la publicitat: el 40% de la publicitat, uns 770 milions d’euros, s’han esfumat del paper des de 2007. Aquí radica un dels grans inconvenients de la transició, malgrat cert vessament dels anunciants a la xarxa, un univers atomitzat on la capacitat per rendibilitzar espais publicitaris és molt inferior. A afegir la presència de gegants com Google o Facebook. “La rendibilitat tradicional de continguts només per pagament i publicitat és insuficient. Els mitjans del futur han de ser innovadors tant en el contingut com en el negoci”, recorda Varela.

Com sustentar aleshores l’engranatge més abrinat de la premsa digital nadiu? “Vilaweb sempre s’ha finançat per la publicitat i les aportacions de l’empresa editorial. El passat mes de juliol vam posar en marxa una comunitat de lectors, +VilaWeb, que paguen de forma voluntària per sostenir la independència del diari”, comenta Partal. “És cert que la publicitat es desplaça a Internet, però no necessàriament a les empreses que produeixen continguts, sinó a les que els ordenen, com Google, Youtube o les xarxes socials. Una possible solució és la segmentació sigui territorial o temàtica, que faci més interessants els mitjans digitals als anunciants”, aposta en Cot. “Hi ha espai per mitjans gratuïts i de pagament. Molta gent pagarà sobretot si té els continguts que desitja de la forma més accessible possible, en els seus dispositius favorits, però la competència redueix els preus i rebaixa el públic disposat a pagar per la informació. La taxa de conversió d’usuaris gratuïts a pagament és molt baixa i dubto que augmenti tot allò que els editors esperen”, albira Varela.

¿Viure sense subscripcions?

La resposta dels mitjans tradicionals al nou escenari és fer passar als lectors per caixa. “Els grans mitjans en el seu afany per sobreviure, i capejar les rèmores de les seves plantilles sobredimensionades i elevats deutes, estan sostraient recursos informatius per destinar-los a nous sistemes de pagament de futur incert”, lamenta Cardero. I afegeix: “La premsa online pot viure sense subscripcions. Els usuaris, això sí, poden pagar per determinats serveis especialitzats. Els serveis premium són un error excepte quan es tracti de serveis útils pels lectors. Qualsevol exclusiva informativa a la xarxa deixa de ser-ho al instant. Paga un sol usuari per aquella informació i als dos segons està circulant per la meitat del planeta”. “No pots aspirar a que tots els lectors paguin i l’alternativa dels serveis premium em sembla que no funciona ni funcionarà. Però si volem ser forts el nucli de lectors que s’identifica més amb el projecte ha de pagar. La comunitat de lectors ha de ser la base i el motor informatiu del diari. El tema no és només si paguen o no”, creu Partal. “Internet és de franc, i no hi ha símptomes que això hagi de canviar enlloc del món. Així que més val adaptar-s’hi. Dubto que la informació a la xarxa passi a ser de pagament. La ràdio sempre ha estat gratuïta i no està en qüestió, així que cal adaptar-se al que hi ha, no al que ens agradaria que fos”, diu Cot.

“Els diaris en paper tendeixen a fer valer que tenen una dimensió més gran. Intenten apartar els digitals oferint més continguts. Què això a la llarga els acabarà matant a ells és un altre tema...”, avisa Partal. Amb tot, allò rellevant no haurien de ser els suports i les estructures, sinó un periodisme com eina de transformació vers una societat més justa. “El futur serà dels mitjans que facin periodisme de qualitat, que siguin oberts i participatius i desenvolupin el model comercial adequat”, vaticina Varela.

Més carrega política que periodisme a la xarxa?

“Ambdós, paper i web, tenen dependències econòmiques, però més el primer que el segon degut a l’actual crisi que travessem”, afirma Cardero. Molt sovint s’acusa a alguns portals de ser més polítics que periodístics contaminats pel fenomen dels confidencials. “És usual que el paper intenti denigrar els diaris exclusivament web discorrent que som simples pamflets. No és veritat, els hi pot la por. Contrastem la informació igual o més que qualsevol diari en paper”, s’hi defensa. “Alguns estan enquadrats en estratègies de partit com ja passa al paper”, reconeix Cot.